Obres interpretades al concert de Santa Cecília

LA GRACIA DE DIOS (1880). Pas doble de Ramón Roig i Torné. (Lleida, 1849 – Cartagena 1907)
Segons afirmen alguns estudiosos del gènere, la inspiració de Roig per a composar "La Gracia de Dios" va apareixer després d’una curiosa anècdota que li va succeir juntament amb el seu amic (i competidor ens els top?s musicals de l’època) Eduardo López Juarranz, compositor de la “La Giralda”. Sembla ser, després del apoteòsic èxit aconseguit en l’Exposició Universal de parís (1889) per partitura ( i orquestració) del citat pasdoble, perquè fora interpretat per la Banda de Música d’Infanteria de marina de cartagena. Al guió de l’obra apareixia la següent dedicatòria:
“ Per a Ramon Roig, amb tota seguretat de que se’n adonarà de com s’escriu un pasdoble”
Ramon Roig, ofés pel seu atrevit text, es posà ràpidament a treballar amb l’objectiu de donar una ràpida resposta al seu contrincant. Si fa no fa, en vuit dies escrigué “la Gracia de Dios”, que l’envià amb la corresponent dedicatòria:
“ A Eduardito López Juarranz, per a que comprove, al llegir la present partitura de “La Gracia de Dios”, que es tracta d’un vertader pasdoble, sense cap dubte, millor que el seu”.
No podem apreciar si hi hagué o no cap resposta per part de Jimenez. És ben cert, que els dos pasdobles ( La Giralda i la Gracia de Dios) són considerades com a obres rellevants d’aquest gènere. “La Gracia de Dios” des de l’any de la seu corresponent composició fins avui mateix, és un dels pasdobles més reconeguts i la seua partitura està present en el repertori de la majoria de les bandes de música valencianes i espanyoles. S’han dut a terme moltes ediciones d’aquesta obra, grabades per bandes de música i versions independents.


MÚSICA CLÁSICA (1880). Sarsuela de Ruperto Chapí ( Villena, 1851 – Madrid, 1909)
Disbarat còmic-líric en un acte, en prosa. Text de José Estremera. Música de Ruperto Chapí. Estrena: 20 de setembre de 1880, en el Teatre de la Comèdia, de Madrid.
La història conta que Tadeo, està obstinat que Paca s'aficione amb els grans autors clàssics de la música i, a més de fer-se'ls estudiar ("Lliçó de solfeig"), tracta de casar-la amb algun músic professional. Tals intents no tenen èxit algun.
I en això apareix Cucufate, antic nuvi de Paca amb aficions líriques, però que gens pot oferir a la xica, l'única cosa que té, de moment, és una fam crònica. Aquest narra a Paca la seua desesperada situació i la jove li reconforta amb un esplèndid entrepà. I, clar, ressorgeixen els antics sentiments amorosos.
Paca i Cucufate desitgen casar-se, però existeix un impediment que no és altre que l'afició a la música clàssica de Tadeo. Clar que açò no serà suficient per a impedir les noces.
Cucufate es presenta a casa de Tadeo com un compositor d'alta volada i li convenç que ha escrit una obra descriptiva de la història tots els temps, des de la Creació fins a ara, obra que serà estrenada en un teatre construït a aquest efecte entre Pinte i Valdemoro, i que està protegit per reis i governants de tot el món.
Tadeo adverteix la possibilitat de casar a la seua filla amb la jove promesa de la composició, de manera que Paca podria convertir-se en una diva. Paca mostra les seues facultats per a satisfer al seu pare, encara que en el fons el que menys li importa, en aquest moment, són els gorgoritos que puga oferir com cantant d'òpera.

HUAPANGO (1941). Sones de Veracruz. José Pablo Moncayo (Jalisco, 1912 – México, 1958)
El Huapango de Moncayo original, és un arranjament per a orquestra sinfònica de tres sons provinents de la rica tradició musical de l'Estat de Veracruz, a Mèxic. "El Siquisiri", "El Balajú" i "El Gavilancito". Al llarg de l'obra podem trobar una de les més famoses formes de presentar els sons de Mèxic. El seu autor va anomenar huapango a aquest conjunt, en homenatge al lloc d'on va arreplegar el material.
El huapango de moncayo, tun el teu el teu el teu el teu, el teu el teu ru ru ru el teu el teu el teu el teu el teu.... una joia, així com una història o una cançó, com un viatge, comença lentament, un ritme que et posa a punt per a viatjar , per a entrar en trànsit , i després... els clarinets la la la la la la la.... la flauta travesera, les percussions altra vegada, la música envaint-te pels porus de la pell, les oïdes, els ulls i fins pel nas... així fins que tot en silenci es queda... i com un regal de la sàvia naturalesa o l'univers infinit, comença de nou...

ORIENT EXPRESS (1992). Versió per a orquestra de vents. Philip Sparke (London, 1951)
Obra del compositor anglès Philip Sparke, encarregada per la BBC en la seua primera versió per a Brass Band i en 1992 per a Banda de Concert per la Tokyo Kosei Wind Orchestra del Japó, una de les més prestigioses formacions bandístiques a nivell mundial.
Orient Express és una peça que combina de forma magistral un llenguatge neoclàssic amb alguns efectes que sorprenen al escoltant. En un intent de trobar un element europeu, el compositor escull el tren de luxe “Orient Express” y la peça esdevé en un meravellós viatge musical a través de Europa. En els seus millors moments, este tren unia les ciutats de Londres amb París i Constantinòpola (Istanbul avui en dia).
L’obra comença amb el barull d’una estació de tren, seguit de l’arrencada del tren per fer el seu llarg viatge. En tan sols uns minuts la música descriu paisatges i llocs emblemàtics. Desprès d’un moment curt de reflexió el tren reprèn la marxa per conduir-nos a la etapa final del viatge amb l’arribada al seu destí final; la nostra imaginació.

CELTIC CHILD (1998). Bert Appermont. Bilzen (Bèlgica), 1973
" El xiquet celta " és una composició dividida en tres parts, inspirada en la vida i experiència de qualsevol xiquet.
La primera part suggereix la creativitat sense traves del xiquet en un virtuós i dinàmic allegro. El tema està format per una melodia sarcàstica popular, típica infantil. Aquesta part s'acaba amb un maestoso furiós, un símbol del món fred de l'adult en el qual el xiquet no pot trobar el seu lloc. La segona part és una queixa tranquil•la contra aquest refredament i contra la injustícia encara que afecta a molts xiquets. Açò està expressat amb el contrast fort entre la melodia, que toca(sembla) suau i pura, i el foc de metralladora de la percussió i els bombarders (trombons). No obstant això, el xiquet mostra una resistència increïble, esperant trobar un futur amb esperança i alegria. Un ball cèltic ens introdueix en un magnífic final que canta en veu alta a la bellesa de totes les coses. La banda de música "Broederkring" va encarregar aquesta peça per a commemorar l'existència dels seus 20 anys. La cançó de sol i el cor de xiquets o la part juvenil són opcionals, i poden ser omesos sense problema.